Sempre m’han dit i m’han ensenyat, que a la
vida, qui no arrisca no pisca. Si, certament aquesta frase pot arribar a animar
en alguna persona a tirar endavant, a perseguir allò que busca, allò que vol,
però el problema arriba quan allò que vols aconseguir, es veu inabastable,
insegur, indecís i concretament lluny,
lluny de tu i del que t’envolta.
Em dic Íria, i la meva vida és un trencaclosques
que no s’acaba mai. Podria definir-me com a una persona insegura d’ella
mateixa, una persona feliç, però dèbil, dèbilment dèbil, i sobretot sensible,
molt sensible i fràgil.
Soc idiota, si, simplement això. Estic
obsessionada i un pèl enamorada d’un noi que gairebé no conec, però que es
increïble. Fa que el meu cap nomes doni voltes i voltes, i que nomes pensi en
una sola cosa, ell. Ara mateix ell és el propietari del meu estat d’ànim, no sé
com, ni perquè, però el sentir-me allunyada d’aquell petit tresor que tan
desitjo, m’entristeix, i fa que cada gota que em cau, sigui un somriure que
perdo.
No sé com sentir-me, com agafar-me les coses,
les mirades, les paraules, no comprenc res. Sé del tot, que dintre d’ell, una
petita part em desitja, però el que no sé és si em desitja per sempre, si em
vol arribar a estimar, si em vol arribar a fer una carícia, o a dedicar-me pilons
de somriures, no, jo això no ho sé ni ho puc arribar a saber mai, únicament per
l’angoixa que porto dintre, aquell sentiment que em diu: si, arrisca’t, però
que a la mateixa vegada em diu: no, no la caguis, no deixis escapar aquesta
petita cosa que tens, deixa passar el temps, perd el temps.
No em sento bé, no em sento segura, amb la
suficient força com per vèncer tots aquests remordiments i obstacles que porto
enterrats dins o que em construeixo jo mateixa. No entenc com entrar en aquest
joc, que ara per ara, jugo jo sola, no puc creure’m el que veig dia rere dia,
mirada rere mirada, no, no ho entenc. Em retinc, m’avergonyeixo de ser el que
sóc, d’estar on estic, si, però és hora d’afrontar que a la vida hi ha milions
i milions de coses que et sorprenen, que fan de tu una persona millor del que
creus, del que penses, del que tu veus.
M’agrada? Si, potser si, però una cosa la tinc
claríssima, i és que no deixaré que ell em canvi, no deixaré de ser el que sóc,
però realment, ja ho he deixat de ser, perquè ara, justament ara es quan arriba
el: si, ho reconec, t’estimo.