Es lo que siento, es lo que llevo dentro.

Sempre m’han dit i m’han ensenyat, que a la vida, qui no arrisca no pisca. Si, certament aquesta frase pot arribar a animar en alguna persona a tirar endavant, a perseguir allò que busca, allò que vol, però el problema arriba quan allò que vols aconseguir, es veu inabastable, insegur, indecís i  concretament lluny, lluny de tu i del que t’envolta.

Em dic Íria, i la meva vida és un trencaclosques que no s’acaba mai. Podria definir-me com a una persona insegura d’ella mateixa, una persona feliç, però dèbil, dèbilment dèbil, i sobretot sensible, molt sensible i fràgil.

Soc idiota, si, simplement això. Estic obsessionada i un pèl enamorada d’un noi que gairebé no conec, però que es increïble. Fa que el meu cap nomes doni voltes i voltes, i que nomes pensi en una sola cosa, ell. Ara mateix ell és el propietari del meu estat d’ànim, no sé com, ni perquè, però el sentir-me allunyada d’aquell petit tresor que tan desitjo, m’entristeix, i fa que cada gota que em cau, sigui un somriure que perdo.

No sé com sentir-me, com agafar-me les coses, les mirades, les paraules, no comprenc res. Sé del tot, que dintre d’ell, una petita part em desitja, però el que no sé és si em desitja per sempre, si em vol arribar a estimar, si em vol arribar a fer una carícia, o a dedicar-me pilons de somriures, no, jo això no ho sé ni ho puc arribar a saber mai, únicament per l’angoixa que porto dintre, aquell sentiment que em diu: si, arrisca’t, però que a la mateixa vegada em diu: no, no la caguis, no deixis escapar aquesta petita cosa que tens, deixa passar el temps, perd el temps.

No em sento bé, no em sento segura, amb la suficient força com per vèncer tots aquests remordiments i obstacles que porto enterrats dins o que em construeixo jo mateixa. No entenc com entrar en aquest joc, que ara per ara, jugo jo sola, no puc creure’m el que veig dia rere dia, mirada rere mirada, no, no ho entenc. Em retinc, m’avergonyeixo de ser el que sóc, d’estar on estic, si, però és hora d’afrontar que a la vida hi ha milions i milions de coses que et sorprenen, que fan de tu una persona millor del que creus, del que penses, del que tu veus.

M’agrada? Si, potser si, però una cosa la tinc claríssima, i és que no deixaré que ell em canvi, no deixaré de ser el que sóc, però realment, ja ho he deixat de ser, perquè ara, justament ara es quan arriba el: si, ho reconec, t’estimo.